Diferència entre revisions de la pàgina «Cognoms / Llinatges»

Revisió de 18:12, 30 maig 2018

L'intent d'estandarització dels cognoms és un veritable maldecap, d'aquells amb capacitat de tombar per terra la utòpica idea de que allò que estàs fent és un treball perfecte. I és que els cognoms, ves per on, no els escrivien sempre igual, ni tampoc tenien per què seguir unes fins principis del segle XX inexistents normes d'escriptura de la nostra llengua. Afegiu-hi l'elevat grau d'analfabetisme existent al nostre país fins fa quatre dies, i encara si voleu les conseqüències de la creixent colonització lingüística i cultural, i ja tenim el sarau toponímic del tot organitzat.

Davant el panorama, una primera opció raonable ha estat la de triar alguna de les formes d'un mateix cognom (mateix perquè en molts casos, tot i que no sempre, formen part d'un mateix llinatge), atès que altrament es faria força complex copsar i eventualment estudiar-ne les relacions familiars. Aquest aspecte, parlant genèricament, l'hem pogut reflectir en aquest treball, assignant digitalment les diverses variants a una sola forma per tal de poder dur a terme les corresponents cerques, alhora que mantenint les variants en el text de cada resum.

El problema ha estat justament el d'escollir una de les diverses variants presents en alguns cognoms. Podria posar molts exemples: Clivillé/Cliviller/Crivillé, Ferrer/Farré, Torroella/Torruella, Balenyà/Balañà, Ollé/Oller, Boqué/Boquer, Febré/Febrer, Pizarro/Pisarro/Pissarro, Nogué/Noguer, Llaberia/Lleberia/Llebaria... La qüestió no és gens senzilla,ni tan sols a l'hora d'establir un criteri rigorós i mantenir-lo com a tal: per ventura prioritzem la millor adaptació a la normativa de la nostra llengua? O tal vegada escollim aquella variant més corrent i a voltes quasi pròpia de Prades? O quina triem: la més antiga, o la més moderna? Un veritable maldecap, francament, que encara no sabria dir com he solucionat, tot i que sí que en puc donar alguna pauta, diria que prou mestissa: tendència a l'adaptació a la normativa del català, sí, però sempre posant a la balança o tenint almenys en compte el seu pes real, que en ocasions predominaria per damunt el criteri anterior. En funció d'aquestes diverses consideracions tindríem, així: Cliviller, Ferrer, Torruella, Balenyà, Oller, Boquer, Febrer, Pissarro, Noguer, Lleberia... No es tracta, però, d'un tema tancat, i no em semblaria gens malament que els lingüistes o altres persones enteses en la matèria hi poguessin dir la seva i, si s'escau, convèncer-me de canviar la tria feta.

Per cert: a banda dels cognoms he de dir que un problema d'alguna manera similar també el trobem en el nom de les persones, tot i que en aquest cas l'afer cau clarament en la dialèctica català-castellà, sobretot perquè, fruit del procés d'aculturació al qual els darrers segles ha estat sotmès el nostre país, hi ha tot un seguit de noms que havien anat imposant-se en la seva forma castellana, i això malgrat fer-ho en un cos social absolutament catalanoparlant, però en el qual la diglòssia i la substitució lingüística anaven avançant en àmbits ben diversos, sobretot en el món de l'alta cultura i les institucions, però també entre les classes populars. Nosaltres hem optat per assignar els noms en català, com hagués estat de forma natural sense la interferència del domini colonial que hem hagut de patir, però sovint entre parèntesi i cometes hem anotat en els resums el nom castellà que s'hauria donat als batejats de l'època. L'exemple més clar de tot això és el de Francisco, omnipresent en comparació al català Francesc. Els documents escrits en català són molt útils per veure si el nom amb què es coneixia una persona era en català o en castellà, atès que solien reflectir la realitat, mentre que els documents en castellà sovint tenien tendència a castellanitzar-ho tot.

Cognoms i llinatges relacionats amb Prades

@@ Línia 1: / Línia 1: @@
-Cognoms i llinatges relacionats amb Prades
+L'intent d'estandarització dels cognoms és un veritable maldecap, d'aquells amb capacitat de tombar per terra la utòpica idea de que allò que estàs fent és un treball perfecte. I és que els cognoms, ves per on, no els escrivien sempre igual, ni tampoc tenien per què seguir unes fins principis del segle XX inexistents normes d'escriptura de la nostra llengua. Afegiu-hi l'elevat grau d'analfabetisme existent al nostre país fins fa quatre dies, i encara si voleu les conseqüències de la creixent colonització lingüística i cultural, i ja tenim el sarau toponímic del tot organitzat.
+Davant el panorama, una primera opció raonable ha estat la de triar alguna de les formes d'un mateix cognom (mateix perquè en molts casos, tot i que no sempre, formen part d'un mateix llinatge), atès que altrament es faria força complex copsar i eventualment estudiar-ne les relacions familiars. Aquest aspecte, parlant genèricament, l'hem pogut reflectir en aquest treball, assignant digitalment les diverses variants a una sola forma per tal de poder dur a terme les corresponents cerques, alhora que mantenint les variants en el text de cada resum.
-*[[Aixalà]]
+El problema ha estat justament el d'escollir una de les diverses variants presents en alguns cognoms. Podria posar molts exemples: Clivillé/Cliviller/Crivillé, Ferrer/Farré, Torroella/Torruella, Balenyà/Balañà, Ollé/Oller, Boqué/Boquer, Febré/Febrer, Pizarro/Pisarro/Pissarro, Nogué/Noguer, Llaberia/Lleberia/Llebaria... La qüestió no és gens senzilla,ni tan sols a l'hora d'establir un criteri rigorós i mantenir-lo com a tal: per ventura prioritzem la millor adaptació a la normativa de la nostra llengua? O tal vegada escollim aquella variant més corrent i a voltes quasi pròpia de Prades? O quina triem: la més antiga, o la més moderna? Un veritable maldecap, francament, que encara no sabria dir com he solucionat, tot i que sí que en puc donar alguna pauta, diria que prou mestissa: tendència a l'adaptació a la normativa del català, sí, però sempre posant a la balança o tenint almenys en compte el seu pes real, que en ocasions predominaria per damunt el criteri anterior. En funció d'aquestes diverses consideracions tindríem, així: Cliviller, Ferrer, Torruella, Balenyà, Oller, Boquer, Febrer, Pissarro, Noguer, Lleberia... No es tracta, però, d'un tema tancat, i no em semblaria gens malament que els lingüistes o altres persones enteses en la matèria hi poguessin dir la seva i, si s'escau, convèncer-me de canviar la tria feta.
-*[[Jaucet]]
+Per cert: a banda dels cognoms he de dir que un problema d'alguna manera similar també el  trobem en el nom de les persones, tot i que en aquest cas l'afer cau clarament en la dialèctica català-castellà, sobretot perquè, fruit del procés d'aculturació al qual els darrers segles ha estat sotmès el nostre país, hi ha tot un seguit de noms que havien anat imposant-se en la seva forma castellana, i això malgrat fer-ho en un cos social absolutament catalanoparlant, però en el qual la diglòssia i la substitució lingüística anaven avançant en àmbits ben diversos, sobretot en el món de l'alta cultura i les institucions, però també entre les classes populars. Nosaltres hem optat per assignar els noms en català, com hagués estat de forma natural sense la interferència del domini colonial que hem hagut de patir, però sovint entre parèntesi i cometes hem anotat en els resums el nom castellà que s'hauria donat als batejats de l'època. L'exemple més clar de tot això és el de Francisco, omnipresent en comparació al català Francesc. Els documents escrits en català són molt útils per veure si el nom amb què es coneixia una persona era en català o en castellà, atès que solien reflectir la realitat, mentre que els documents en castellà sovint tenien tendència a castellanitzar-ho tot.
+<big>'''Cognoms i llinatges relacionats amb Prades'''</big>
+{{#ask:[[Categoria:Cognoms]]|format=ul|columns=3|limit=500}}